Com que som a l'Agost, els nens son a casa.... i entreno per ser avi!!.. posaré un conte cada dia..... fins que em cansi. (Ja sé que sou grans...pero li podeu esplicar als fills.. o els nets, oi?
La Caputxeta Vermella:
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els ocells, esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
Caputxeta va posar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se 'n va anar a casa de l' àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era Caputxeta.
El llop va devorar a l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. no va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l' àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l' estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
A l'Agost... cada dia un conte
L'Ós, el corb, l'home i la serp:
Una vegada es va esdevenir que un ós i un corb i un home i una serp van caure en una sitja. Per aquell lloc on era la sitja passava un sant home que era ermità, i va mirar en aquella sitja i els va veure tots quatre, que no en podia sortir cap. Tots ensems van pregar aquell sant home que els tragués de la sitja, i cadascun li va prometre bona recompensa. Aquell home va treure de la sitja l'ós i el corb i la serp, i quan en va voler treure l'home, la serp li va dir que no ho fes; perquè si ho feia, mala recompensa en cobraria.
L'ermità no va voler creure la serp del consell que li donava, i va treure aquell home de la sitja.
A poc de temps l'ós va aportar al sant home un buc d'abelles que era ple de bresques, i quan l'ermità va haver menjat les bresques a tota la seva voluntat, se'n va anar en una ciutat on volia predicar.
A l'entrant de la ciutat, el corb li va aportar una molt preciosa garlanda, que era de la filla del rei, a la qual havia llevat la garlanda del cap.
L'ermità va prendre la garlanda i va tenir gran goig, perquè molt valia.
Per aquella ciutat anava un home cridant, i deia que tothom que tingués aquella garlanda, que la tornés a la filla del rei, que ella li'n donaria gran recompensa. I que si la garlanda tenia guardada, que en portaria pena molt gran.
El bon home ermità va venir per una carrera on estava aquell home que ell havia gitat fora de la sitja, el qual home era argenter. El sant home encomanà la garlanda a l'argenter secretament i l'argenter la va portar a la cort i va acusar al sant home.
Aquell sant home va ser fet pres i batut i encarcerat. La serp que el sant home havia gitat de la sitja va venir a la filla del rei que dormia, i li va mossegar la mà. La filla del rei va cridar i plorar, i va tenir la mà inflada fortament.
El rei va ser molt irat de la malaltia de la seva filla, i va fer cridar per tota la ciutat que a tothom daria grans dons que li pogués guarir la seva filla.
La serp va venir al rei mentre dormia, i a l'orella li va dir que a la presó de la seva cort estava pres un home que tenia una herba que guariria la seva filla.
Aquella herba l'havia donada la serp al bon home, i l'havia adoctrinat com la posés a la mà de la filla del rei, i com demanés al rei que fes justícia de l'argenter que tan mala recompensa li havia donat.
Així va ser fet com la serp havia ordenat; i el sant home va ser deslliurat de la presó, i el rei va fer justícia a l'argenter.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Una vegada es va esdevenir que un ós i un corb i un home i una serp van caure en una sitja. Per aquell lloc on era la sitja passava un sant home que era ermità, i va mirar en aquella sitja i els va veure tots quatre, que no en podia sortir cap. Tots ensems van pregar aquell sant home que els tragués de la sitja, i cadascun li va prometre bona recompensa. Aquell home va treure de la sitja l'ós i el corb i la serp, i quan en va voler treure l'home, la serp li va dir que no ho fes; perquè si ho feia, mala recompensa en cobraria.
L'ermità no va voler creure la serp del consell que li donava, i va treure aquell home de la sitja.
A poc de temps l'ós va aportar al sant home un buc d'abelles que era ple de bresques, i quan l'ermità va haver menjat les bresques a tota la seva voluntat, se'n va anar en una ciutat on volia predicar.
A l'entrant de la ciutat, el corb li va aportar una molt preciosa garlanda, que era de la filla del rei, a la qual havia llevat la garlanda del cap.
L'ermità va prendre la garlanda i va tenir gran goig, perquè molt valia.
Per aquella ciutat anava un home cridant, i deia que tothom que tingués aquella garlanda, que la tornés a la filla del rei, que ella li'n donaria gran recompensa. I que si la garlanda tenia guardada, que en portaria pena molt gran.
El bon home ermità va venir per una carrera on estava aquell home que ell havia gitat fora de la sitja, el qual home era argenter. El sant home encomanà la garlanda a l'argenter secretament i l'argenter la va portar a la cort i va acusar al sant home.
Aquell sant home va ser fet pres i batut i encarcerat. La serp que el sant home havia gitat de la sitja va venir a la filla del rei que dormia, i li va mossegar la mà. La filla del rei va cridar i plorar, i va tenir la mà inflada fortament.
El rei va ser molt irat de la malaltia de la seva filla, i va fer cridar per tota la ciutat que a tothom daria grans dons que li pogués guarir la seva filla.
La serp va venir al rei mentre dormia, i a l'orella li va dir que a la presó de la seva cort estava pres un home que tenia una herba que guariria la seva filla.
Aquella herba l'havia donada la serp al bon home, i l'havia adoctrinat com la posés a la mà de la filla del rei, i com demanés al rei que fes justícia de l'argenter que tan mala recompensa li havia donat.
Així va ser fet com la serp havia ordenat; i el sant home va ser deslliurat de la presó, i el rei va fer justícia a l'argenter.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Perqué els gosos persegueixen els cotxes.......
Tothom a l'Oest d'Àfrica sap per que els gossos persegueixen els cotxes.
Fa algun temps quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i un gos van agafar un taxi.
Estaven molt, molt lluny del poblet on vivien.
Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar al xòfer a l'espatlla. "Aquí baixo jo" va dir. "Quant li dec?"
"Són tres mil francs," va replicar el taxista.
El burro va pagar, i van romandre en el carro la cabra i el gos.
La cabra no va estar-hi molt de temps més. Va sortir del taxi, i es va perdre en la malesa.
Per fi el gos va arribar al seu destí. "Quant és?" va preguntar. "Són tres mil francs," va contestar el taxista.
El gos va treure un bitllet de cinc mil francs. El xòfer el va prendre i va arrencar el seu carro veloçment, rient amb grans riallades.
És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe acostant-se pel camí.
El burro roman just on es troba. Deixant al xòfer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d'avergonyir-se.
Al moment que un carro s'acosta per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l'està buscant per a cobrar els seus diners.
Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant a aquell xòfer que en aquella ocasió els va estafar.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Tothom a l'Oest d'Àfrica sap per que els gossos persegueixen els cotxes.
Fa algun temps quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i un gos van agafar un taxi.
Estaven molt, molt lluny del poblet on vivien.
Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar al xòfer a l'espatlla. "Aquí baixo jo" va dir. "Quant li dec?"
"Són tres mil francs," va replicar el taxista.
El burro va pagar, i van romandre en el carro la cabra i el gos.
La cabra no va estar-hi molt de temps més. Va sortir del taxi, i es va perdre en la malesa.
Per fi el gos va arribar al seu destí. "Quant és?" va preguntar. "Són tres mil francs," va contestar el taxista.
El gos va treure un bitllet de cinc mil francs. El xòfer el va prendre i va arrencar el seu carro veloçment, rient amb grans riallades.
És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe acostant-se pel camí.
El burro roman just on es troba. Deixant al xòfer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d'avergonyir-se.
Al moment que un carro s'acosta per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l'està buscant per a cobrar els seus diners.
Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant a aquell xòfer que en aquella ocasió els va estafar.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Els Tres Porquets...
En el cor del bosc hi vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre els perseguia per menjar-se'ls. Per poder escapar del llop, els tres porquets decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar abans i anar-se'n a jugar.
El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu germà petit havia acabat ja, s'afanyà per anar-se'n a jugar amb ell.
I el més gran treballava en la seva casa de totxos.
- Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases - va renyar als seus germans mentre aquests s'ho passaven la mar de bé.
El llop va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s'aturà i va començar a bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.
El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop tornà a bufar i bufar fins que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats d'allà.
Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del germà gran.
Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense alè el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, per colar-se per la xemeneia. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua.El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia., però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar.
Va fugir d'allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquet.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
En el cor del bosc hi vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre els perseguia per menjar-se'ls. Per poder escapar del llop, els tres porquets decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar abans i anar-se'n a jugar.
El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu germà petit havia acabat ja, s'afanyà per anar-se'n a jugar amb ell.
I el més gran treballava en la seva casa de totxos.
- Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases - va renyar als seus germans mentre aquests s'ho passaven la mar de bé.
El llop va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s'aturà i va començar a bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.
El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop tornà a bufar i bufar fins que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats d'allà.
Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del germà gran.
Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense alè el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, per colar-se per la xemeneia. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua.El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia., però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar.
Va fugir d'allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquet.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
La Ciutat de les Mil Torres...
Hi havia una vegada un vell pescador que tenia una cabana al costat de la platja, tenia una barca que s'anomenava "Tempesta" i una filla que s'anomenava Celiana.
Celiana anava sempre amb el seu pare per a ajudar-lo en els treballs de la pesca. Una tarda, Celiana i el seu pare estaven pescant. De sobte, les aigües van començar a agitar-se i, del fons del mar en va sorgir un porc senglar, blanc com la bromera de les onades. El Porc senglar blanc els va dir:
- "Fa moltíssims anys, la meva ciutat va ser encantada... I, des de llavors, està submergida en el fons del mar. Celiana, hem sabut que tu pots trencar aquest encanteri."
- "Què he de fer?"- va preguntar la nena. El Porc senglar Blanc li va contestar:
- "Has de passar tres proves: la primera consisteix en acompanyar-me al fons del mar; la segona, no dir ni una sola paraula durant tres dies; i la tercera, no acariciar a cap dels animals que vegis en la ciutat."
- "D'acord" -va exclamar Celiana.
La nena va dir adéu al seu pare, va muntar sobre el Porc senglar Blanc i, poc després, es van enfonsar en el mar. Al cap d'una estona, el Porc senglar li va dir:
- "Pren aquest gerro d'or i omple'l d'aigua. Si aconsegueixes passar les proves, hauràs de tirar unes gotes d'aquesta aigua sobre cada animal que vegis."
Celiana va dir que sí amb el cap, va omplir el gerro i el va penjar al coll del Porc senglar. El viatge pel fons del mar va ser llarg i bell: rodejats per bandades de peixos serra, els peixos martell i els peixos destral. Celiana volia preguntar moltes coses; però recordava que no podia parlar i, amb gestos, mostrava la seva admiració.
A la llunyania es distingia ja la Ciutat Submergida. Mil torres de diferents formes i grandàries es retallaven en aquell cel d'aigües verdes. Celiana li va posar per nom "La Ciutat de les Mil Torres". Com era de nit, els carrers de la ciutat estaven deserts. En les voreres hi havia lluernes per a il·luminar el camí. El Porc senglar blanc va deixar a Celiana en una de les cases i es va acomiadar d'ella. La noieta va entrar en una habitació tota moblada amb caragols de mar marins. Al cap de poca estona, dues gossetes blanques li van portar el sopar i tot el que necessitava per a passar la nit. La noieta va recordar la seva promesa i els va donar les gràcies amb un gest.
L'endemà, Celiana va sortir a passejar. Pels carrers només es veien animals silenciosos i capcots. Alguns anaven plorant mentre grosses llagrimotes queien dels seus ulls. Celiana volia córrer a consolar-los; però va pensar que els ajudaria més si complia la seva promesa.
Li va costar molta feina; però durant tres dies no va parlar ni va acariciar a ningú. Celiana va esperar impacient a què claregés el quart dia. Llavors, es va alçar i va prendre la gerra d'or. Quan les dues gossetes van portar el seu esmorzar, els va tirar unes gotes d'aigua; immediatament es van convertir en els belles joves.
Sense dir ni una paraula, la noieta va sortir al carrer i va anar tirant aigua sobre tots els animals que trobava. I tots s'anaven convertint en homes i dones, en nois i noies, segons el que eren abans de l'encantament.
A la fi, la Ciutat de les Mil Torres es va elevar sobre les aigües. Celiana cridava, reia, donava voltaretes per terra... Tenia tantes ganes de parlar! La ciutat era tan bella, la gent era allà tan feliç que ... Celiana i el seu pare es van quedar a viure a la Ciutat de les mil Torres.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Hi havia una vegada un vell pescador que tenia una cabana al costat de la platja, tenia una barca que s'anomenava "Tempesta" i una filla que s'anomenava Celiana.
Celiana anava sempre amb el seu pare per a ajudar-lo en els treballs de la pesca. Una tarda, Celiana i el seu pare estaven pescant. De sobte, les aigües van començar a agitar-se i, del fons del mar en va sorgir un porc senglar, blanc com la bromera de les onades. El Porc senglar blanc els va dir:
- "Fa moltíssims anys, la meva ciutat va ser encantada... I, des de llavors, està submergida en el fons del mar. Celiana, hem sabut que tu pots trencar aquest encanteri."
- "Què he de fer?"- va preguntar la nena. El Porc senglar Blanc li va contestar:
- "Has de passar tres proves: la primera consisteix en acompanyar-me al fons del mar; la segona, no dir ni una sola paraula durant tres dies; i la tercera, no acariciar a cap dels animals que vegis en la ciutat."
- "D'acord" -va exclamar Celiana.
La nena va dir adéu al seu pare, va muntar sobre el Porc senglar Blanc i, poc després, es van enfonsar en el mar. Al cap d'una estona, el Porc senglar li va dir:
- "Pren aquest gerro d'or i omple'l d'aigua. Si aconsegueixes passar les proves, hauràs de tirar unes gotes d'aquesta aigua sobre cada animal que vegis."
Celiana va dir que sí amb el cap, va omplir el gerro i el va penjar al coll del Porc senglar. El viatge pel fons del mar va ser llarg i bell: rodejats per bandades de peixos serra, els peixos martell i els peixos destral. Celiana volia preguntar moltes coses; però recordava que no podia parlar i, amb gestos, mostrava la seva admiració.
A la llunyania es distingia ja la Ciutat Submergida. Mil torres de diferents formes i grandàries es retallaven en aquell cel d'aigües verdes. Celiana li va posar per nom "La Ciutat de les Mil Torres". Com era de nit, els carrers de la ciutat estaven deserts. En les voreres hi havia lluernes per a il·luminar el camí. El Porc senglar blanc va deixar a Celiana en una de les cases i es va acomiadar d'ella. La noieta va entrar en una habitació tota moblada amb caragols de mar marins. Al cap de poca estona, dues gossetes blanques li van portar el sopar i tot el que necessitava per a passar la nit. La noieta va recordar la seva promesa i els va donar les gràcies amb un gest.
L'endemà, Celiana va sortir a passejar. Pels carrers només es veien animals silenciosos i capcots. Alguns anaven plorant mentre grosses llagrimotes queien dels seus ulls. Celiana volia córrer a consolar-los; però va pensar que els ajudaria més si complia la seva promesa.
Li va costar molta feina; però durant tres dies no va parlar ni va acariciar a ningú. Celiana va esperar impacient a què claregés el quart dia. Llavors, es va alçar i va prendre la gerra d'or. Quan les dues gossetes van portar el seu esmorzar, els va tirar unes gotes d'aigua; immediatament es van convertir en els belles joves.
Sense dir ni una paraula, la noieta va sortir al carrer i va anar tirant aigua sobre tots els animals que trobava. I tots s'anaven convertint en homes i dones, en nois i noies, segons el que eren abans de l'encantament.
A la fi, la Ciutat de les Mil Torres es va elevar sobre les aigües. Celiana cridava, reia, donava voltaretes per terra... Tenia tantes ganes de parlar! La ciutat era tan bella, la gent era allà tan feliç que ... Celiana i el seu pare es van quedar a viure a la Ciutat de les mil Torres.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Els Xacalets Eixerits...
En un d'aquells grans boscos de la Índia, als que són donats el nom de jungles, vivia un tigre molt vell i molt dolent. La seva feresa l'havia fet rei d'aquella jungla, de la qual havien hagut d'emigrar totes les bèsties que no volien ésser devorades per ell, de manera que sols restaren en ell, el tigre tan ferotge, i una parella de petits xacals.
Aquests, per tal de fugir de les urpes i gola de la fera, havien hagut d'enginyar-se tant, de fatigar-se tant, que va arribar un dia en que ja no els hi restaven forces per a córrer,, ni per a cercar un xic d'aliment, i restaren, amagats en llur cau, ja resignats a morir, car sentien no gaire lluny d'ells els bramuls del tigre que també tenia gana.
- Ai, maridet del meu cor, - gemegava la xacaleta, tota desesperada – Aquesta vegada si que no ens queda més remei que servir de dinar al nostre enemic!
- No ho creguis pas encara, - respongué el xacalet, que era un animaló molt valent i eixerit – Tu, tingues confiança, i veuràs com no cal desesperar de res. Vine amb mi.
I agafant-se de la poteta, heus ací que, valentament, se n'anaren a trobar el tigre, que s'acostava, fent tremolar la jungla dels seus bramuls.
- Ah! Sou vosaltres, miserables xacalets, que us feu esperar així, sense presentar-vos a rebre l'honor d'ésser menjats pel rei de la jungla? Acosteu-vos ...
El xacalet, li féu una gran reverència, de lluny, però.
- Senyor! - digué - ... que Vostre Majestat no s'enfadi i vulgui dignar-se a escoltar-me. Ja fórem arribats fa temps, si no que l'altre Tigre que hi ha a la jungla, ens feia por, i no podíem sortir de nostre cau.
- Un altre Tigre, dieu? - bramulà la fera - . Com és possible? Un altre rei a la meva jungla? No pot ser. Jo sóc l'únic rei ací, que no ho sabíeu?
- Ah! Senyor! - digué l'astut xacalet – Si el veiéssiu! Almenys és tan gran i gros com Vostra Majestat, i gairebé estic per dir, que si el tinguéssiu al davant us espantaria.
- Oh! i de quina manera! - afegí la xacaleta.
- Espantar-me, a m, dius? Pobre infeliç!
I amb uns bramuls que feren tremolar tots els arbres de la jungla:
- Meneu-me cap on es troba aqueix farsant que es creu ésser el rei d'aquesta jungla, me'l vull menjar com si fos una rata, i darrera d'ell a vosaltres dos. Passeu davant, de pressa!
Els dos xacalets, sempre agafats de la mà, tot saltironejant, seguits del Rigre, el conduïren a un lloc, on hi havia arran de terra un pou profundíssim, tot ple d'una aigua límpida i clara, com un espill.
- Guaiteu, senyor, en el fons d'aqueix forat - digué el xacalet – i Vostra Majestat hi veurà el Tigre.
El Tigre s'acostà, i mirant al pou, veié, naturalment, reflectida la figura d'un Tigre, que se'l mirava amb un aire furiós. Va posar-se a cruixir de dents, i a bramular, i el tigre del fons del pou li responia d ela mateixa manera.
Ple de fúria, en vista d'això, el Tigre es llançà dins del pou per tal d'agafar el que creia ésser el seu enemic i despedaçar-lo.
El pou, però, tenia una gran fondària, i l'aigua era gelada; les parets eren llises i relliscoses, pel que el Tigre, a desgrat de tots els seus esforços no pogué eixir del pou, on morí ofegat, en tant la parella dels xacalets se'l miraven des de la vorera, amb aire burleta.
Quan estigueren segurs de que la bèstia ferotge era ben morta, s'agafaren de les potetes i es posaren a ballar tot al voltant del pou, bo i cantant.
- El senyor Tigre és mort! Ai, que bé! Ai, que bé! Ara podrem viure tranquils en la nostra jungla estimada!
I se n'anaren a avisar les altres bestioles, que podien tornar a la selva nadiua, d'on havia desaparegut llur enemic.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
En un d'aquells grans boscos de la Índia, als que són donats el nom de jungles, vivia un tigre molt vell i molt dolent. La seva feresa l'havia fet rei d'aquella jungla, de la qual havien hagut d'emigrar totes les bèsties que no volien ésser devorades per ell, de manera que sols restaren en ell, el tigre tan ferotge, i una parella de petits xacals.
Aquests, per tal de fugir de les urpes i gola de la fera, havien hagut d'enginyar-se tant, de fatigar-se tant, que va arribar un dia en que ja no els hi restaven forces per a córrer,, ni per a cercar un xic d'aliment, i restaren, amagats en llur cau, ja resignats a morir, car sentien no gaire lluny d'ells els bramuls del tigre que també tenia gana.
- Ai, maridet del meu cor, - gemegava la xacaleta, tota desesperada – Aquesta vegada si que no ens queda més remei que servir de dinar al nostre enemic!
- No ho creguis pas encara, - respongué el xacalet, que era un animaló molt valent i eixerit – Tu, tingues confiança, i veuràs com no cal desesperar de res. Vine amb mi.
I agafant-se de la poteta, heus ací que, valentament, se n'anaren a trobar el tigre, que s'acostava, fent tremolar la jungla dels seus bramuls.
- Ah! Sou vosaltres, miserables xacalets, que us feu esperar així, sense presentar-vos a rebre l'honor d'ésser menjats pel rei de la jungla? Acosteu-vos ...
El xacalet, li féu una gran reverència, de lluny, però.
- Senyor! - digué - ... que Vostre Majestat no s'enfadi i vulgui dignar-se a escoltar-me. Ja fórem arribats fa temps, si no que l'altre Tigre que hi ha a la jungla, ens feia por, i no podíem sortir de nostre cau.
- Un altre Tigre, dieu? - bramulà la fera - . Com és possible? Un altre rei a la meva jungla? No pot ser. Jo sóc l'únic rei ací, que no ho sabíeu?
- Ah! Senyor! - digué l'astut xacalet – Si el veiéssiu! Almenys és tan gran i gros com Vostra Majestat, i gairebé estic per dir, que si el tinguéssiu al davant us espantaria.
- Oh! i de quina manera! - afegí la xacaleta.
- Espantar-me, a m, dius? Pobre infeliç!
I amb uns bramuls que feren tremolar tots els arbres de la jungla:
- Meneu-me cap on es troba aqueix farsant que es creu ésser el rei d'aquesta jungla, me'l vull menjar com si fos una rata, i darrera d'ell a vosaltres dos. Passeu davant, de pressa!
Els dos xacalets, sempre agafats de la mà, tot saltironejant, seguits del Rigre, el conduïren a un lloc, on hi havia arran de terra un pou profundíssim, tot ple d'una aigua límpida i clara, com un espill.
- Guaiteu, senyor, en el fons d'aqueix forat - digué el xacalet – i Vostra Majestat hi veurà el Tigre.
El Tigre s'acostà, i mirant al pou, veié, naturalment, reflectida la figura d'un Tigre, que se'l mirava amb un aire furiós. Va posar-se a cruixir de dents, i a bramular, i el tigre del fons del pou li responia d ela mateixa manera.
Ple de fúria, en vista d'això, el Tigre es llançà dins del pou per tal d'agafar el que creia ésser el seu enemic i despedaçar-lo.
El pou, però, tenia una gran fondària, i l'aigua era gelada; les parets eren llises i relliscoses, pel que el Tigre, a desgrat de tots els seus esforços no pogué eixir del pou, on morí ofegat, en tant la parella dels xacalets se'l miraven des de la vorera, amb aire burleta.
Quan estigueren segurs de que la bèstia ferotge era ben morta, s'agafaren de les potetes i es posaren a ballar tot al voltant del pou, bo i cantant.
- El senyor Tigre és mort! Ai, que bé! Ai, que bé! Ara podrem viure tranquils en la nostra jungla estimada!
I se n'anaren a avisar les altres bestioles, que podien tornar a la selva nadiua, d'on havia desaparegut llur enemic.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Gran Consell celebrat per les Rates....
Mixifuf, gat famós, feia tal estrall en les Rates, que amb prou feines se'n veia cap: la major part estava a cementiri. Les poques que quedaven vives , no atrevint-se a sortir del seu amagatall, passaven mil dificultats; i per a aquelles desventurades, Mixifuf no era ja un gat, si no el mateix diable.
Certa nit que l'enemic va tindre la debilitat d'anar a buscar una gata, amb la qual es va entretindre en llarg col·loqui, les Rates supervivents van celebrar consell en un racó, per a tractar dels assumptes del dia. La Rata degana, que era una Rata de pro, va dir que com més aviat millor calia posar a Mixifuf un cascavell al coll: així, quan fóra de caça, el sentirien vindre i es ficarien en el cau. No se li ocorria un altre remei. A totes els va semblar excel·lent. No hi havia més que una dificultat: posar-li el cascavell al gat. Deia l'una: "El que és jo, no li el poso; no sóc panoli. - Doncs jo tampoc m'atreveixo", replicava l'altra. I sense fer res, es va dissoldre l'assemblea.
En quantes juntes i reunions passa el mateix! Cal deliberar i discutir? Per totes les bandes sorgeixen consellers. Cal fer quelcom? No compteu ja amb ningú.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Mixifuf, gat famós, feia tal estrall en les Rates, que amb prou feines se'n veia cap: la major part estava a cementiri. Les poques que quedaven vives , no atrevint-se a sortir del seu amagatall, passaven mil dificultats; i per a aquelles desventurades, Mixifuf no era ja un gat, si no el mateix diable.
Certa nit que l'enemic va tindre la debilitat d'anar a buscar una gata, amb la qual es va entretindre en llarg col·loqui, les Rates supervivents van celebrar consell en un racó, per a tractar dels assumptes del dia. La Rata degana, que era una Rata de pro, va dir que com més aviat millor calia posar a Mixifuf un cascavell al coll: així, quan fóra de caça, el sentirien vindre i es ficarien en el cau. No se li ocorria un altre remei. A totes els va semblar excel·lent. No hi havia més que una dificultat: posar-li el cascavell al gat. Deia l'una: "El que és jo, no li el poso; no sóc panoli. - Doncs jo tampoc m'atreveixo", replicava l'altra. I sense fer res, es va dissoldre l'assemblea.
En quantes juntes i reunions passa el mateix! Cal deliberar i discutir? Per totes les bandes sorgeixen consellers. Cal fer quelcom? No compteu ja amb ningú.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
La Venedora de Llumins...
Quin fred tan atroç! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Emmig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.
De fet, quan va sortir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre a l'afanyar-se a creuar el carrer per a que no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de caixes de llumins i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: Cap comprador s'havia presentat i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells rossos, que li queien en preciosos bucle sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de nadal i en aquesta festivitat pensava l'infeliç nena.
Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s'apoderava d'ella i entumia els seus membres; però no s'atrevia a presentar-se a casa seva; tornava amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra la maltractaria i, a més, a casa seva també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells. Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s'atrevís a treure'n un de sol de la caixa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure'n una. Ritx! Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d'una espelma quan la va rodejar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! Creia la nena que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé!
Però tot acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar: Ja no li quedava a la nena més que un trosset de llumí. En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació en la que la taula estava coberta per un mantell blanc amb fines porcellanes, i sobre el qual un indiot rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat! De sobte va tenir l'il·lusió que l'au saltava del seu plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar als seus peuets. però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.
Va encendre un altre llumí. Llavors va creure veure's asseguda a la vora d'un magnífic pessebre: era més ric i més gran que tots els que havia vist en aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven moure's i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar llavors les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d'elles va deixar una estela de foc al cel.
- Això vol dir que algú ha mort - va pensar la nena; per que la seva àvia, que era l'única que havia estat bona amb ella, però que ja no existia, li havia dit moltes vegades : "Quan cau una estrella, es que una ànima puja fins al tron de Déu".
Encara va fregar la nena un altre llumí a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia de peu i amb un aspecte sublim i radiant.
- Àvia! - va cridar la nena - Porta'm amb tu! Quan s'apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l'au rostida i com el bonic naixement!
Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, per que volia conservar l'il·lusió de que veia a la seva àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l'àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.
Quan va arribar el nou dia seguia la nena asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis. Morta, morta de fred a la nit de Nadal! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de llumins, dels quals una havia cremat completament.
- Ha volgut escalfar-se, pobreta! - va dir algú.
Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seva anciana àvia al regne dels cels.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Quin fred tan atroç! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Emmig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.
De fet, quan va sortir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre a l'afanyar-se a creuar el carrer per a que no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de caixes de llumins i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: Cap comprador s'havia presentat i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells rossos, que li queien en preciosos bucle sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de nadal i en aquesta festivitat pensava l'infeliç nena.
Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s'apoderava d'ella i entumia els seus membres; però no s'atrevia a presentar-se a casa seva; tornava amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra la maltractaria i, a més, a casa seva també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells. Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s'atrevís a treure'n un de sol de la caixa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure'n una. Ritx! Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d'una espelma quan la va rodejar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! Creia la nena que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé!
Però tot acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar: Ja no li quedava a la nena més que un trosset de llumí. En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació en la que la taula estava coberta per un mantell blanc amb fines porcellanes, i sobre el qual un indiot rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat! De sobte va tenir l'il·lusió que l'au saltava del seu plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar als seus peuets. però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.
Va encendre un altre llumí. Llavors va creure veure's asseguda a la vora d'un magnífic pessebre: era més ric i més gran que tots els que havia vist en aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven moure's i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar llavors les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d'elles va deixar una estela de foc al cel.
- Això vol dir que algú ha mort - va pensar la nena; per que la seva àvia, que era l'única que havia estat bona amb ella, però que ja no existia, li havia dit moltes vegades : "Quan cau una estrella, es que una ànima puja fins al tron de Déu".
Encara va fregar la nena un altre llumí a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia de peu i amb un aspecte sublim i radiant.
- Àvia! - va cridar la nena - Porta'm amb tu! Quan s'apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l'au rostida i com el bonic naixement!
Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, per que volia conservar l'il·lusió de que veia a la seva àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l'àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.
Quan va arribar el nou dia seguia la nena asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis. Morta, morta de fred a la nit de Nadal! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de llumins, dels quals una havia cremat completament.
- Ha volgut escalfar-se, pobreta! - va dir algú.
Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seva anciana àvia al regne dels cels.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
L'Aprenent de Lladre
Vet aquí una vegada hi havia un minyó que volia fer de lladre i es va anar a oferir com a aprenent a un bandoler molt famós. La colla de lladres tenia el cau en una cova al cim d'una muntanya molt aspra i alta, des d'on es dominava una extensa plana.
Feia poca estona que el minyó s'havia presentat a la cova per fer d'aprenent, que el capità el va cridar:
-Avui tenim poca teca per dinar. Veus aquell home que passa per allà baix amb aquell moltó? Doncs, vés i roba-l'hi.
- Entesos - va dir el noi.
- Compte que és molt valent i forçut i que no es deixarà prendre el moltó sense més ni més.
- No tingueu por, capità, que li prendré el moltó i ni tan sols em veurà.
El minyó va agafar un ganivet vell i rovellat que no servia per a res i una beina dolenta i vella que feia joc amb el ganivet. Amb aquelles dues rampoines el minyó va baixar de la muntanya fins a arribar al camí per on havia de passar l'home del moltó.
Enmig del camí va deixar la beina a terra de manera que semblés que li havia caigut a algú. unes dues-centes passes més enllà, després d'un revol des del qual no es veia el lloc on havia deixat la beina, va deixar caure el ganivet. Aleshores, es va posar a esperar, amagat darrere un bardissar.
Al cap d'una estona va passar l'home que duia el moltó a coll. En veure la beina va pensar que li devia haver caigut a algun caminant, però com que era tan vella i atrotinada, la va deixar. Va continuar caminant i, més enllà, es va trobar el ganivet. Va pensar que la beina que havia vist abans devia ser d'aquell ganivet i el va collir. Encara que era vell, li serviria per alguna cosa ..., i la beina li aniria bé per protegir-lo. I va fer mitja volta per tornar enrere. Però, per no recular carregat amb el moltó, se'l va treure del coll i el va deixar a la vora del camí. Així que l'home va haver tombat el revolt, el minyó va sortir del seu amagatall, es va carregar el moltó a coll i va pujar cap a la cova.
En tornar l'home i no trobar el moltó, es va estranyar i va pensar que potser havia tirat muntanya amunt, menjant herba. El va cridar, el va cercar, però va ser inútil. El moltó no va sortir. Va pensar que l'animal potser potser havia tornat cap el ramat on l'havia comprat feia una estona i va decidir tornar cap allí per veure si el trobava.
El bon home va desfer el camí. Quan va arribar, el pastor li va dir que no havia vist el moltó, però li'n va donar un altre amb el tracte que, si trobava el primer, li tornaria el segon, i si no el trobava, l'hi pagaria.
El capità i tota la colla de bandolers, que havien seguit les maniobres del minyó des de la cova, van celebrar molt la seva astúcia. El noi va arribar esbufegant com un bou, perquè el moltó pesava molt. Encara no havia tingut temps de recuperar l'alè, quan el capità, que havia vist passar l'home carregat amb un altre moltó, li va dir:
-No crec pas que amb un moltó tinguem prou menjar per a tothom. Veig que el mateix home d'abans ve pel camí amb un altre moltó. A veure si li saps prendre una altra vegada.
- No hi patiu, capità. Ara li tornaré a prendre el moltó sense que ni em vegi.
El minuó va tornar a baixar cap al pla. Es va amagar en el mateix indret que la primera vegada i quan li va semblar que l'home del moltó ja era a l avora, va començar a belar:
- Beee! Beee! Beee!
L'home va creure que qui belava era el moltó perdut i ràpidament va anar a cercar-lo.Però com que no podia pas endinsar-se en el bosc carregat amb el moltó que duia a les espatlles, el va diexar a la vora del camí. I, així que va estar prou lluny perquè no el pogués veure, el minyó va sortir del seu amagatall i va agafar el segon moltó.
Naturalment, el pobre home no va trobar el moltó que havia perdut i, molt estranyat, va decidir tornar on havia deixat l'altre. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure que tampoc no hi era. Sense poder-se explicar què passava, l'home va resoldre tornar al ramat per veure si potser hi havien fet cap els dos moltons o, si més no, comprar-ne un altre. L'endemà era festa major al seu poble i tenia convidats a casa.
El minyó va arribar a la voca traient un pam de llengua de cansat que estava. Però abans de descarregar-se el segon moltó, el capità, que havia vist que aquell pobre home tornava amb un tercer moltó al coll, li va dir:
- Mira, ja es torna a veure aquell infeliç amb un moltó al coll.
- Que voleu que l'hi vaig a prendre una altra vegada? - va dir el noi, defallit, però amb ganes de demostrar que era prou fort i agosarat per entrar a la colla.
- Home, no cal, ja tenim prou teca - va dir el capità, que el veia molt cansat.
- Doncs aquesta vegada hi aniré jo pel meu gust i no tan sols li robaré el moltó, sinó que fins i tot li prendré la roba que porta.
I el minyó es va llançar corriol avall cap al pla. Més enllà del lloc on li havia pres els dos moltons hi havia un estanyol, i el noi es va asseure a la vora esperant que arribés l'home, carregat amb el tercer moltó. Així que el va sentir es va posar a riure com un beneit. En veure'l riure d'aquella manera, l'home va remugar, malhumorat:
- El món és així, mentre els uns riuen els altres s'enrabien.
- Que us ha passat alguna cosa?- va preguntar el noi, innocent.
- Que he perdut dos moltons i per poder menjar-ne per la festa major n'he hagut de pagar tres.
- Doncs, mireu quina casualitat, jo precisament reia perquè acabo de veure dos moltons que, jugant jugant, han travessat l'estanya com si fossin dues barques i han sortit per l'altre costat. Potser eren els dos moltons que heu perdut vós.
- Segurament - va dir l'home amb un fil d'esperança - Si em volguéssiu guardar aquest altre moltó i la roba, travessaria l'estany per anar-los a cercar.
- Amb molt de gust, bon home. Podeu anar-hi ben tranquil.
L'home es va despullar i es va tirar a l'aigua. I així que va ser prou enllà per no veure'l, el minyó es va carregar el moltó a l'esquena i va recollir tota la roba i va tornar a la cova.
Aquesta vegada va arribar-hi més mort que viu. El capità i tota la colla el van felicitar per la feta i li van dir que era el més fi de tots ells, perquè cap no hauria sabut robar els tres moltons amb l'astúcia que ell ho havia fet.
A l'hora de dinar, el minyó no podia aguantar-se de cansament i de gana. Van posar a taula dos dels moltons, un rostit i l'altre amb suc, i el noi es va treure el ganivet de la butxaca per tallar-se'n un tros. Aleshores va saltar el capità imperatiu :
- Ei, aprenent! Això no és per a tu. Des de sempre els aprenents es mengen les sobres. Cuiner, porta les patates que van quedar d'ahir.
- Com s'entén? - va dir el minyó- Jo no he de menjar dels meus moltons? Perquè qui li ha pres els moltons a l'home he estat jo.
- Aquí no hi ha res de ningú i tot es de tots i meu més que dels altres perquè sóc el que mano. On s'és vist voler fer prevaler el dret del que has robat? Si tu ho has robat al camí ral, nosaltres t'ho robem a tu, i s'ha acabat.
- Doncs si un altre m'ha de robar sense perill ni cansament allò que jo he pres amb tot l'esforç i tot el risc, que robi un altre; que per robar i no guanyar val més treballar. Deixo l'ofici de lladre i adéu-siau.
I, sense tastar ni una mica dels moltons, l'aprenent se'n va anar cap a casa seva i va abandonar l'ofici de lladre, per al qual tenia tan bones condicions.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Vet aquí una vegada hi havia un minyó que volia fer de lladre i es va anar a oferir com a aprenent a un bandoler molt famós. La colla de lladres tenia el cau en una cova al cim d'una muntanya molt aspra i alta, des d'on es dominava una extensa plana.
Feia poca estona que el minyó s'havia presentat a la cova per fer d'aprenent, que el capità el va cridar:
-Avui tenim poca teca per dinar. Veus aquell home que passa per allà baix amb aquell moltó? Doncs, vés i roba-l'hi.
- Entesos - va dir el noi.
- Compte que és molt valent i forçut i que no es deixarà prendre el moltó sense més ni més.
- No tingueu por, capità, que li prendré el moltó i ni tan sols em veurà.
El minyó va agafar un ganivet vell i rovellat que no servia per a res i una beina dolenta i vella que feia joc amb el ganivet. Amb aquelles dues rampoines el minyó va baixar de la muntanya fins a arribar al camí per on havia de passar l'home del moltó.
Enmig del camí va deixar la beina a terra de manera que semblés que li havia caigut a algú. unes dues-centes passes més enllà, després d'un revol des del qual no es veia el lloc on havia deixat la beina, va deixar caure el ganivet. Aleshores, es va posar a esperar, amagat darrere un bardissar.
Al cap d'una estona va passar l'home que duia el moltó a coll. En veure la beina va pensar que li devia haver caigut a algun caminant, però com que era tan vella i atrotinada, la va deixar. Va continuar caminant i, més enllà, es va trobar el ganivet. Va pensar que la beina que havia vist abans devia ser d'aquell ganivet i el va collir. Encara que era vell, li serviria per alguna cosa ..., i la beina li aniria bé per protegir-lo. I va fer mitja volta per tornar enrere. Però, per no recular carregat amb el moltó, se'l va treure del coll i el va deixar a la vora del camí. Així que l'home va haver tombat el revolt, el minyó va sortir del seu amagatall, es va carregar el moltó a coll i va pujar cap a la cova.
En tornar l'home i no trobar el moltó, es va estranyar i va pensar que potser havia tirat muntanya amunt, menjant herba. El va cridar, el va cercar, però va ser inútil. El moltó no va sortir. Va pensar que l'animal potser potser havia tornat cap el ramat on l'havia comprat feia una estona i va decidir tornar cap allí per veure si el trobava.
El bon home va desfer el camí. Quan va arribar, el pastor li va dir que no havia vist el moltó, però li'n va donar un altre amb el tracte que, si trobava el primer, li tornaria el segon, i si no el trobava, l'hi pagaria.
El capità i tota la colla de bandolers, que havien seguit les maniobres del minyó des de la cova, van celebrar molt la seva astúcia. El noi va arribar esbufegant com un bou, perquè el moltó pesava molt. Encara no havia tingut temps de recuperar l'alè, quan el capità, que havia vist passar l'home carregat amb un altre moltó, li va dir:
-No crec pas que amb un moltó tinguem prou menjar per a tothom. Veig que el mateix home d'abans ve pel camí amb un altre moltó. A veure si li saps prendre una altra vegada.
- No hi patiu, capità. Ara li tornaré a prendre el moltó sense que ni em vegi.
El minuó va tornar a baixar cap al pla. Es va amagar en el mateix indret que la primera vegada i quan li va semblar que l'home del moltó ja era a l avora, va començar a belar:
- Beee! Beee! Beee!
L'home va creure que qui belava era el moltó perdut i ràpidament va anar a cercar-lo.Però com que no podia pas endinsar-se en el bosc carregat amb el moltó que duia a les espatlles, el va diexar a la vora del camí. I, així que va estar prou lluny perquè no el pogués veure, el minyó va sortir del seu amagatall i va agafar el segon moltó.
Naturalment, el pobre home no va trobar el moltó que havia perdut i, molt estranyat, va decidir tornar on havia deixat l'altre. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure que tampoc no hi era. Sense poder-se explicar què passava, l'home va resoldre tornar al ramat per veure si potser hi havien fet cap els dos moltons o, si més no, comprar-ne un altre. L'endemà era festa major al seu poble i tenia convidats a casa.
El minyó va arribar a la voca traient un pam de llengua de cansat que estava. Però abans de descarregar-se el segon moltó, el capità, que havia vist que aquell pobre home tornava amb un tercer moltó al coll, li va dir:
- Mira, ja es torna a veure aquell infeliç amb un moltó al coll.
- Que voleu que l'hi vaig a prendre una altra vegada? - va dir el noi, defallit, però amb ganes de demostrar que era prou fort i agosarat per entrar a la colla.
- Home, no cal, ja tenim prou teca - va dir el capità, que el veia molt cansat.
- Doncs aquesta vegada hi aniré jo pel meu gust i no tan sols li robaré el moltó, sinó que fins i tot li prendré la roba que porta.
I el minyó es va llançar corriol avall cap al pla. Més enllà del lloc on li havia pres els dos moltons hi havia un estanyol, i el noi es va asseure a la vora esperant que arribés l'home, carregat amb el tercer moltó. Així que el va sentir es va posar a riure com un beneit. En veure'l riure d'aquella manera, l'home va remugar, malhumorat:
- El món és així, mentre els uns riuen els altres s'enrabien.
- Que us ha passat alguna cosa?- va preguntar el noi, innocent.
- Que he perdut dos moltons i per poder menjar-ne per la festa major n'he hagut de pagar tres.
- Doncs, mireu quina casualitat, jo precisament reia perquè acabo de veure dos moltons que, jugant jugant, han travessat l'estanya com si fossin dues barques i han sortit per l'altre costat. Potser eren els dos moltons que heu perdut vós.
- Segurament - va dir l'home amb un fil d'esperança - Si em volguéssiu guardar aquest altre moltó i la roba, travessaria l'estany per anar-los a cercar.
- Amb molt de gust, bon home. Podeu anar-hi ben tranquil.
L'home es va despullar i es va tirar a l'aigua. I així que va ser prou enllà per no veure'l, el minyó es va carregar el moltó a l'esquena i va recollir tota la roba i va tornar a la cova.
Aquesta vegada va arribar-hi més mort que viu. El capità i tota la colla el van felicitar per la feta i li van dir que era el més fi de tots ells, perquè cap no hauria sabut robar els tres moltons amb l'astúcia que ell ho havia fet.
A l'hora de dinar, el minyó no podia aguantar-se de cansament i de gana. Van posar a taula dos dels moltons, un rostit i l'altre amb suc, i el noi es va treure el ganivet de la butxaca per tallar-se'n un tros. Aleshores va saltar el capità imperatiu :
- Ei, aprenent! Això no és per a tu. Des de sempre els aprenents es mengen les sobres. Cuiner, porta les patates que van quedar d'ahir.
- Com s'entén? - va dir el minyó- Jo no he de menjar dels meus moltons? Perquè qui li ha pres els moltons a l'home he estat jo.
- Aquí no hi ha res de ningú i tot es de tots i meu més que dels altres perquè sóc el que mano. On s'és vist voler fer prevaler el dret del que has robat? Si tu ho has robat al camí ral, nosaltres t'ho robem a tu, i s'ha acabat.
- Doncs si un altre m'ha de robar sense perill ni cansament allò que jo he pres amb tot l'esforç i tot el risc, que robi un altre; que per robar i no guanyar val més treballar. Deixo l'ofici de lladre i adéu-siau.
I, sense tastar ni una mica dels moltons, l'aprenent se'n va anar cap a casa seva i va abandonar l'ofici de lladre, per al qual tenia tan bones condicions.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Abans de res, permeteu-me que abans del conte, us doni una noticia que m'ha fet molt feliç: Soc avi 
El nen es diu Martí, pesa 3,400kg. i medeix 51cm...... Ahhhh i es el més maco del món mundial!!!!!
El Llop i la Cigonya
Un llop estava gaudint d'un deliciós festí quan, sense poder-ho evitar, se li va quedar entravessat un os a la gola.
Tot i els esforços que va fer per treure-se'l no ho va aconseguir, motiu pel qual, molt espantat, no va dubtar a recórrer a una cigonya que volava a la vora i tenia el bec molt llarg.
- Per favor! ajuda'm! - va cridar - Si aconsegueixes treure'm l'os et donaré un magnífic regal ...
La cigonya era molt bona, però li tenia cert temor al llop. No obstant, veient-lo en aquest problema, va acudir immediatament al seu auxili.
Va introduir el seu llarg bec per la boca de l'espantat animal i sense dificultat li va extreure l'os de la gola.
- Quin és el magnífic regal que em donaràs? - va preguntar la cigonya, veient que el llop ja s'estava tranquil·litzant.
- Però que tòtila que ets! - va respondre el llop - He tingut el teu cap entre les meves dents, de tal forma que haguès pogut matar-te si hagués volgut .. i .. encara em demanes més gran recompensa?
És inútil esperar recompensa dels malvats, doncs mai reconeixeran els beneficis rebuts
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
El nen es diu Martí, pesa 3,400kg. i medeix 51cm...... Ahhhh i es el més maco del món mundial!!!!!
El Llop i la Cigonya
Un llop estava gaudint d'un deliciós festí quan, sense poder-ho evitar, se li va quedar entravessat un os a la gola.
Tot i els esforços que va fer per treure-se'l no ho va aconseguir, motiu pel qual, molt espantat, no va dubtar a recórrer a una cigonya que volava a la vora i tenia el bec molt llarg.
- Per favor! ajuda'm! - va cridar - Si aconsegueixes treure'm l'os et donaré un magnífic regal ...
La cigonya era molt bona, però li tenia cert temor al llop. No obstant, veient-lo en aquest problema, va acudir immediatament al seu auxili.
Va introduir el seu llarg bec per la boca de l'espantat animal i sense dificultat li va extreure l'os de la gola.
- Quin és el magnífic regal que em donaràs? - va preguntar la cigonya, veient que el llop ja s'estava tranquil·litzant.
- Però que tòtila que ets! - va respondre el llop - He tingut el teu cap entre les meves dents, de tal forma que haguès pogut matar-te si hagués volgut .. i .. encara em demanes més gran recompensa?
És inútil esperar recompensa dels malvats, doncs mai reconeixeran els beneficis rebuts
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
FELICITATS AVI ALFONS
Bona tarda,
Enhorabona i moltes felicitats avi plana. Us desitjo una llarga i pròspera vida i una més bona interrelació.
Particularment, m’agraden molt els contes que vas exposant. Si és que les meves paraules poden condicionar a algú, espero que continuïs escrivint-ne, tot desitjant que no siguin flor d’estiu. De ben segur que aquest petit exercici d’explicar contes et serà de bona utilitat ara que has assolit aquesta nova i il·lusionant condició.
Més endavant, quan tingui coneixement que has llegit aquest escrit, ja l’esborraré per no embrutar aquest post. Adéu.
Enhorabona i moltes felicitats avi plana. Us desitjo una llarga i pròspera vida i una més bona interrelació.
Particularment, m’agraden molt els contes que vas exposant. Si és que les meves paraules poden condicionar a algú, espero que continuïs escrivint-ne, tot desitjant que no siguin flor d’estiu. De ben segur que aquest petit exercici d’explicar contes et serà de bona utilitat ara que has assolit aquesta nova i il·lusionant condició.
Més endavant, quan tingui coneixement que has llegit aquest escrit, ja l’esborraré per no embrutar aquest post. Adéu.
El Camperol i el Diable...
Hi havia una vegada un camperol astut i murri, les argúcies del qual donarien molt a explicar; però sens dubte, la història més bonica és aquella d'una vegada que va aconseguir prendre el pèl al mateix diable!
Una vegada, al vespre, i quan ja havia acabat de llaurar un camp, es disposava a tornar cap a casa, el camperol va observar en mig del seu terreny una pila de carbó cremant i, tot boca-badat, va veure que sobre les brases estava assegut un petit dimoniet negre.
- Sembla que estiguis sobre un tresor - li va dir el pagès.
- I així és - va respondre el diable; sobre un tresor que conté més or i plata del que has vist mai en tota la teva vida!
- Doncs el tresor es troba en el meu camp, i per tant, em pertany- va dir el camperol.
- Serà teu - va respondre el diable - si durant dos anys em dones la meitat del que produeixi el terreny. Diners tinc de sobres, però anhelo els fruits de la terra.
El camperol estava d'acord amb la proposta - Però, per que no hi hagi discussions sobre el repartiment - va declarar - estipulem que a tu et pertanyerà tot el que creixi per sobre de la terra i a mi tot el que creixi per sota.
Aquest tracte va agradar al diable, Però el camperol murri va sembrar remolatxes. Quan va venir el moment de la collita, va aparèixer el diable amb la intenció de recollir la seva part, però no va trobar altra cosa que flors grogues marcides, metre el camperol, tot content, desenterrava les remolatxes.
- Per una vegada has tingut avantatge! - li va dir el diable - però a la següent el que hem convingut no valdrà: A tu et correspondrà el que creixi per sobre el terra, i a mi el que creixi per sota.
- Igualment em va bé, va respondre el camperol.
I quan va arribar l'època de la sembra, ja no va plantar remolatxes, si no blat. Al madurar els grans, va anar al camp i els va segar les tiges carregades molt arran de terra. Quan va arribar el diable, no va trobar més que els rostolls i, ple de fúria, es va llançar per un precipici.
- Així és com un s'ha de burlar de les guineus - va dir el camperol, i va començar a recollir el seu tresor.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Hi havia una vegada un camperol astut i murri, les argúcies del qual donarien molt a explicar; però sens dubte, la història més bonica és aquella d'una vegada que va aconseguir prendre el pèl al mateix diable!
Una vegada, al vespre, i quan ja havia acabat de llaurar un camp, es disposava a tornar cap a casa, el camperol va observar en mig del seu terreny una pila de carbó cremant i, tot boca-badat, va veure que sobre les brases estava assegut un petit dimoniet negre.
- Sembla que estiguis sobre un tresor - li va dir el pagès.
- I així és - va respondre el diable; sobre un tresor que conté més or i plata del que has vist mai en tota la teva vida!
- Doncs el tresor es troba en el meu camp, i per tant, em pertany- va dir el camperol.
- Serà teu - va respondre el diable - si durant dos anys em dones la meitat del que produeixi el terreny. Diners tinc de sobres, però anhelo els fruits de la terra.
El camperol estava d'acord amb la proposta - Però, per que no hi hagi discussions sobre el repartiment - va declarar - estipulem que a tu et pertanyerà tot el que creixi per sobre de la terra i a mi tot el que creixi per sota.
Aquest tracte va agradar al diable, Però el camperol murri va sembrar remolatxes. Quan va venir el moment de la collita, va aparèixer el diable amb la intenció de recollir la seva part, però no va trobar altra cosa que flors grogues marcides, metre el camperol, tot content, desenterrava les remolatxes.
- Per una vegada has tingut avantatge! - li va dir el diable - però a la següent el que hem convingut no valdrà: A tu et correspondrà el que creixi per sobre el terra, i a mi el que creixi per sota.
- Igualment em va bé, va respondre el camperol.
I quan va arribar l'època de la sembra, ja no va plantar remolatxes, si no blat. Al madurar els grans, va anar al camp i els va segar les tiges carregades molt arran de terra. Quan va arribar el diable, no va trobar més que els rostolls i, ple de fúria, es va llançar per un precipici.
- Així és com un s'ha de burlar de les guineus - va dir el camperol, i va començar a recollir el seu tresor.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
L'agulla de Sargir...
Hi havia una vegada una agulla de sargir tan fina i punxeguda, que es creia ser una agulla de cosir.
- Fixeu-vos en el que feu i manegeu-me amb cura - deia als dits que la manejaven -. No em deixeu caure, que si caic a terra, les passareu negres per a trobar-me. Sóc tan fina!
- Anem, anem, que no n'hi ha per a tant! - van dir els dits subjectant-la pel cos.
- Mireu, aquí arribo jo amb el meu seguici - va prosseguir l'agulla, arrossegant darrera seu un llarg fil, però sense nus.
Els dits van apuntar l'agulla a la sabatilla de la cuinera; el cuir de la part superior havia rebentat i es disposaven a cosir-lo.
- Quina feina més ordinària! - va exclamar l'agulla -. No és per a mi. Em trenco,em trenco! - i es va trencar -. No us ho he dit? - va sospirar la víctima —. Sóc massa fina!
- Ja no serveix per a res - van pensar els dits; però van haver de seguir subjectant-la, mentre la cuinera li aplicava una gota de lacre i després era clavada a la pitrera de la brusa.
- Òndia! Ara sóc un fermall! - va dir la vanitosa -. Ja sabia jo que amb el temps faria carrera. Quan una val, un dia o un altre li ho reconeixen-. I va riure per a sí, perquè per fora és molt difícil veure quan riu una agulla de sargir.
I es va quedar allí tan orgullosa com si anés amb cotxe, i passejava la mirada al seu voltant.
- Puc prendre'm la llibertat de preguntar-li, amb el degut respecte, si de cas és vostè d'or? - va inquirir l'agulla de cap, veí seu - Té vostè un port majestuós, i cap propi, encara que petit. Ha de procurar créixer, perquè no sempre es poden posar gotes de lacre en el cap.
En sentir això, l'agulla es va alçar amb tant d'orgull, que es va deixar anar de la tela i va caure a l'abocador, en el que la cuinera estava rentant.
- Ara me 'n vaig de viatge - va dir l'agulla -. Sempre que no em perdi! -. Però la qüestió és que es va perdre.
«Aquest món no està fet per a mi - va pensar, ja en el rierol del carrer. Sóc massa fina. Però tinc consciència del que valc, i això sempre és una petita satisfacció».
I va mantenir la seva actitud, sense perdre el bon humor.
Per sobre d'ella passaven surant tota classe d'objectes: encenalls, palles i trossos de diari. «Com naveguen! - deia l'agulla -. Poc s'imaginen el que hi ha al fons!. Jo estic aquí al fons i aquí segueixo clavada. Òndia!, ara passa un encenall que no pensa en res del món apart que no sigui en un "encenall", o sigui, en ell mateix; i ara ve una palla: quina manera de rebolcar-se i de girar! No pensis tant en tu, que donaràs contra una pedra. I ara un tros de diari! Ningú es recorda del que posa, i, no obstant això, com s'estova! Jo, en canvi, m'estic aquí pacient i quieta; sé el que sóc i seguiré sent-ho...».
Un dia va anar a parar al seu costat un objecte que brillava tant, que l'agulla va pensar que potser seria un diamant; però en realitat era un casc de botella. I com brillava, l'agulla es va dirigir a ell, presentant-se com a agulla de cap de pit.
- Vostè ha de ser un diamant, veritat?
- Bé ... sí, quelcom per l'estil.
I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una conversa sobre com n'és de presumptuosa la gent.
- Saps? Jo vaig viure en l'estoig d'una senyoreta - va dir l'agulla de sargir -; era cuinera; tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res
tan envanit com aquells cinc dits; i, no obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure'm de l'estoig i tornar-me a ficar en ell.
- Brillaven potser? - va preguntar el casc de botella.
- Brillar? - va exclamar l'agulla -. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc germans, tots dits de naixement. Anaven sempre junts, la mar d'erts un al costat de l'altre, a pesar que cap era de la mateixa longitud.
El de més fora, es deia «Polze», era curt i gros, estava separat de la mà, i com només tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un home li'l tallaven, quedava inútil per al servei militar.
Després venia l'«índex», que es ficava en el dolç i en l'amarg, assenyalava el sol i la lluna i era el que estrenyia la ploma quan escrivien.
El «Llargarut» es mirava als altres des de l'alt; l' «Anular» es passejava amb un cèrcol d'or al voltant del cos, i el menut «petit» no feia res,i de tot això estava molt ufà.
Tot era riure-se'n i vanagloriar-se'n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador.
- Ara estem aquí, brillant - va dir el casc de botella. En el mateix moment va arribar més aigua al rierol, el va desbordar i se'n va endur el casc.
- Anem! A aquest l'han despatxat - va dir l'agulla -. Jo em quedo, sóc massa fina, però això és el meu orgull, i val la pena -. I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments.
- De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d'un raig de sol.
Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l'aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu pare em troba. Si no se m'hagués trencat l'ull, crec que ploraria; però no, no és distingit plorar.
Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere de claus vells, monedes petites i altres coses per l'estil. Era una distracció molt bruta, però ells es divertien d'allò més.
- Ai! - va exclamar un; s'havia punxat amb l'agulla de sargir -. Aquesta porca!
- Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! - va protestar l'agulla; però ningú la va sentir. El lacre s'havia després, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la qual cosa l'agulla es va creure encara més fina que abans.
- Aquí ve surant una corfa d'ou! - van cridar els xiquets, i van clavar en ella l'agulla.
- Negra sobre fons blanc - va observar aquesta -. Què bé m'escau! Sóc ben visible. Sempre que no em maregi, ni vomiti! -. Però no es va marejar ni va vomitar.
- És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d'acer. En això sí que estic per sobre del populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix.
- Crac! - va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d'un carro.
- Uf, com pesa! - va afegir l'agulla -. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! -. Però no es va trencar, a pesar d'haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si fos per mi, pot seguir allà molts anys.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Hi havia una vegada una agulla de sargir tan fina i punxeguda, que es creia ser una agulla de cosir.
- Fixeu-vos en el que feu i manegeu-me amb cura - deia als dits que la manejaven -. No em deixeu caure, que si caic a terra, les passareu negres per a trobar-me. Sóc tan fina!
- Anem, anem, que no n'hi ha per a tant! - van dir els dits subjectant-la pel cos.
- Mireu, aquí arribo jo amb el meu seguici - va prosseguir l'agulla, arrossegant darrera seu un llarg fil, però sense nus.
Els dits van apuntar l'agulla a la sabatilla de la cuinera; el cuir de la part superior havia rebentat i es disposaven a cosir-lo.
- Quina feina més ordinària! - va exclamar l'agulla -. No és per a mi. Em trenco,em trenco! - i es va trencar -. No us ho he dit? - va sospirar la víctima —. Sóc massa fina!
- Ja no serveix per a res - van pensar els dits; però van haver de seguir subjectant-la, mentre la cuinera li aplicava una gota de lacre i després era clavada a la pitrera de la brusa.
- Òndia! Ara sóc un fermall! - va dir la vanitosa -. Ja sabia jo que amb el temps faria carrera. Quan una val, un dia o un altre li ho reconeixen-. I va riure per a sí, perquè per fora és molt difícil veure quan riu una agulla de sargir.
I es va quedar allí tan orgullosa com si anés amb cotxe, i passejava la mirada al seu voltant.
- Puc prendre'm la llibertat de preguntar-li, amb el degut respecte, si de cas és vostè d'or? - va inquirir l'agulla de cap, veí seu - Té vostè un port majestuós, i cap propi, encara que petit. Ha de procurar créixer, perquè no sempre es poden posar gotes de lacre en el cap.
En sentir això, l'agulla es va alçar amb tant d'orgull, que es va deixar anar de la tela i va caure a l'abocador, en el que la cuinera estava rentant.
- Ara me 'n vaig de viatge - va dir l'agulla -. Sempre que no em perdi! -. Però la qüestió és que es va perdre.
«Aquest món no està fet per a mi - va pensar, ja en el rierol del carrer. Sóc massa fina. Però tinc consciència del que valc, i això sempre és una petita satisfacció».
I va mantenir la seva actitud, sense perdre el bon humor.
Per sobre d'ella passaven surant tota classe d'objectes: encenalls, palles i trossos de diari. «Com naveguen! - deia l'agulla -. Poc s'imaginen el que hi ha al fons!. Jo estic aquí al fons i aquí segueixo clavada. Òndia!, ara passa un encenall que no pensa en res del món apart que no sigui en un "encenall", o sigui, en ell mateix; i ara ve una palla: quina manera de rebolcar-se i de girar! No pensis tant en tu, que donaràs contra una pedra. I ara un tros de diari! Ningú es recorda del que posa, i, no obstant això, com s'estova! Jo, en canvi, m'estic aquí pacient i quieta; sé el que sóc i seguiré sent-ho...».
Un dia va anar a parar al seu costat un objecte que brillava tant, que l'agulla va pensar que potser seria un diamant; però en realitat era un casc de botella. I com brillava, l'agulla es va dirigir a ell, presentant-se com a agulla de cap de pit.
- Vostè ha de ser un diamant, veritat?
- Bé ... sí, quelcom per l'estil.
I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una conversa sobre com n'és de presumptuosa la gent.
- Saps? Jo vaig viure en l'estoig d'una senyoreta - va dir l'agulla de sargir -; era cuinera; tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res
tan envanit com aquells cinc dits; i, no obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure'm de l'estoig i tornar-me a ficar en ell.
- Brillaven potser? - va preguntar el casc de botella.
- Brillar? - va exclamar l'agulla -. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc germans, tots dits de naixement. Anaven sempre junts, la mar d'erts un al costat de l'altre, a pesar que cap era de la mateixa longitud.
El de més fora, es deia «Polze», era curt i gros, estava separat de la mà, i com només tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un home li'l tallaven, quedava inútil per al servei militar.
Després venia l'«índex», que es ficava en el dolç i en l'amarg, assenyalava el sol i la lluna i era el que estrenyia la ploma quan escrivien.
El «Llargarut» es mirava als altres des de l'alt; l' «Anular» es passejava amb un cèrcol d'or al voltant del cos, i el menut «petit» no feia res,i de tot això estava molt ufà.
Tot era riure-se'n i vanagloriar-se'n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador.
- Ara estem aquí, brillant - va dir el casc de botella. En el mateix moment va arribar més aigua al rierol, el va desbordar i se'n va endur el casc.
- Anem! A aquest l'han despatxat - va dir l'agulla -. Jo em quedo, sóc massa fina, però això és el meu orgull, i val la pena -. I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments.
- De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d'un raig de sol.
Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l'aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu pare em troba. Si no se m'hagués trencat l'ull, crec que ploraria; però no, no és distingit plorar.
Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere de claus vells, monedes petites i altres coses per l'estil. Era una distracció molt bruta, però ells es divertien d'allò més.
- Ai! - va exclamar un; s'havia punxat amb l'agulla de sargir -. Aquesta porca!
- Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! - va protestar l'agulla; però ningú la va sentir. El lacre s'havia després, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la qual cosa l'agulla es va creure encara més fina que abans.
- Aquí ve surant una corfa d'ou! - van cridar els xiquets, i van clavar en ella l'agulla.
- Negra sobre fons blanc - va observar aquesta -. Què bé m'escau! Sóc ben visible. Sempre que no em maregi, ni vomiti! -. Però no es va marejar ni va vomitar.
- És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d'acer. En això sí que estic per sobre del populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix.
- Crac! - va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d'un carro.
- Uf, com pesa! - va afegir l'agulla -. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! -. Però no es va trencar, a pesar d'haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si fos per mi, pot seguir allà molts anys.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Pau l'Astronauta
En Pau de mol petito jugaba amb coets , naus etc... Li agradava tant que no parava ,en Pau a mida que es feia gran estudiava molt i molt però sobretot allò que li agradava més coses sobre la NASA .
En Pau va anar creixent i a mida que creixia també va anar creixent la seva inquietud per a tot lo que es referia a l'espai , tal era la seva necessitat per explorar que va anar varies vegades als centres de la NASA a demanar que el deixexin treballar amb ells però sempre es trobava que li deien que no dons no tenia gairebé experiència però ell insistia que això era la seva vida i donaria qualsevol cosa per esta allà dins i conèixer tot el estudi que ells feien.
Van anar passant els anys però en Pau no es rendiria mai i ho va anar intenten varies vegades, quan un dia que ell ja tenia vint-i-nou anys va rebre un telegrama en el que li demanaven que es presentes a les oficines central de la NASA el proper dijous a les deu del matí tonc volien conèixer a aquell noi que mai havia deixat de insistir per a treballar amb ells.
En Pau va estar tota la resta de setmana molt nerviós esperant que arribes el dijous , entretant ell ja havia començat a construir-ne un coet però no era massa potent i ni tan sols es podia enlairar .
A la fi havia arribat el dia somiat ja era dijous ! va arribar cinc minuts abans d'hora i el van fer esperar a un despatx que li va semblar enorme , van ser els cinc minuts mes llargs de la seva vida. Més tard va sentir unes pases que venien de lluny es va obrir la porta d'aquell despatx i van entrar dos senyors un jove i un altre de més vell, van començar a parlar i es van passar casi be tot el matí allà dins , però en Pau va marxar molt content i animat perquè encara que no li havien donat la feina , gracies a la seva constància va aconseguir que l´ayudexin a aconseguir que el seu coet fos més potent i pogués volar.
Desprès de sis mesos en Pau i uns quants ajudants de la NASA van aconseguir un coet Super potent , i desprès de fer unes quantes proves , va preparar-se per marxar a Plutó .Després de uns dies va arribar a Plutó , va començar a explorar per aquí i per allà fins que va trobar una cova al nord del planeta .
Va conèixer a un amic que semblava marcià , millor dit extraterrestres . Li va preguntar com es deia , i li va contestar amb el mateix idioma seu que es deia Minzi el que el va semblar molt estrany va ser que a Plutó algú podes parla com ell en català .
En Minzi i en Pau es van fer molt amics , fins i tot compartien el menjar extraterrestre que a en Pau li semblava molt estrany i amb un gust poc agradable , però no es podia queixar , no tenien un altre cosa .
Sen va anar de Plutó i va anar a parar a Júpiter , hi havia tanta boira vermella que no veia res , nomes al fons i podia veure dibuixat unes petites muntanyes. No va trobar a ningú a Júpiter i com es trobava tan sol i avorrit va deixi dir marxar cap a Mercuri .
En Pau anava tot embalat cap a Mercuri quan de cop i volta va començar a sentir uns sorolls i a treure fum negre per el motor del darrera, també es va adonar de que no li quedava gairebé combustible.
Va arribar com va poder , una altre vegada a Plutó , i allà se li va acabar de espatllar del tot , no va resistir tants viatges de planeta en planeta .
Va estar buscant a en Minzi per tot el planeta de Plutó , i quant a la fi el va trobar , en Minzi es va quedar espantat mirant el coet destroçat , un tros per aquí , un tros per allà .
En Minzi es va encarregar de anar a buscar uns quants amics seus , i van venir tots corrents a ajudar-los i quand van veure allò van exclamar això es impossible de arreglar !!. En Minzi els va tranquil·litzar i va començar a treure eines de tots els models i tamanys, tots es van posar mans a l'obra .
A mida que passava el temps el coet estava més i més reconstruït , i tots més i més esgotats , van deixidir fer torns per poder descansar però sense deixar de treballar .Mentres uns treballaven de nit i dormien de dia uns altres ho feien al reves dormien de nit i treballaven de dia.
Desprès de molts dies el van tenir acabat, els hi va quedar millor que nou, tots van aplaudir quan el van veure acabat , i a punt de tornar a posar-lo en marxa . A l'hora de acomiadar-se van estar fent fotos , i en Pau es va acomiadar de tots però en especial del seu bon amic Minzi.
Quan marxava en Pau sen va adonar que havia fet una bona pila d'amics , i que sempre que tornes sabia que els trobaria .
Quan per fi va arribar a la terra el seu planeta , va explicar , que havia fet un viatge genial per molts planetes i havia fet molts amic , però ningú s'el creia i a les hores va treure les fotografies i tot van quedar bocabadats .
Autor: Alexis bravo maya
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
En Pau de mol petito jugaba amb coets , naus etc... Li agradava tant que no parava ,en Pau a mida que es feia gran estudiava molt i molt però sobretot allò que li agradava més coses sobre la NASA .
En Pau va anar creixent i a mida que creixia també va anar creixent la seva inquietud per a tot lo que es referia a l'espai , tal era la seva necessitat per explorar que va anar varies vegades als centres de la NASA a demanar que el deixexin treballar amb ells però sempre es trobava que li deien que no dons no tenia gairebé experiència però ell insistia que això era la seva vida i donaria qualsevol cosa per esta allà dins i conèixer tot el estudi que ells feien.
Van anar passant els anys però en Pau no es rendiria mai i ho va anar intenten varies vegades, quan un dia que ell ja tenia vint-i-nou anys va rebre un telegrama en el que li demanaven que es presentes a les oficines central de la NASA el proper dijous a les deu del matí tonc volien conèixer a aquell noi que mai havia deixat de insistir per a treballar amb ells.
En Pau va estar tota la resta de setmana molt nerviós esperant que arribes el dijous , entretant ell ja havia començat a construir-ne un coet però no era massa potent i ni tan sols es podia enlairar .
A la fi havia arribat el dia somiat ja era dijous ! va arribar cinc minuts abans d'hora i el van fer esperar a un despatx que li va semblar enorme , van ser els cinc minuts mes llargs de la seva vida. Més tard va sentir unes pases que venien de lluny es va obrir la porta d'aquell despatx i van entrar dos senyors un jove i un altre de més vell, van començar a parlar i es van passar casi be tot el matí allà dins , però en Pau va marxar molt content i animat perquè encara que no li havien donat la feina , gracies a la seva constància va aconseguir que l´ayudexin a aconseguir que el seu coet fos més potent i pogués volar.
Desprès de sis mesos en Pau i uns quants ajudants de la NASA van aconseguir un coet Super potent , i desprès de fer unes quantes proves , va preparar-se per marxar a Plutó .Després de uns dies va arribar a Plutó , va començar a explorar per aquí i per allà fins que va trobar una cova al nord del planeta .
Va conèixer a un amic que semblava marcià , millor dit extraterrestres . Li va preguntar com es deia , i li va contestar amb el mateix idioma seu que es deia Minzi el que el va semblar molt estrany va ser que a Plutó algú podes parla com ell en català .
En Minzi i en Pau es van fer molt amics , fins i tot compartien el menjar extraterrestre que a en Pau li semblava molt estrany i amb un gust poc agradable , però no es podia queixar , no tenien un altre cosa .
Sen va anar de Plutó i va anar a parar a Júpiter , hi havia tanta boira vermella que no veia res , nomes al fons i podia veure dibuixat unes petites muntanyes. No va trobar a ningú a Júpiter i com es trobava tan sol i avorrit va deixi dir marxar cap a Mercuri .
En Pau anava tot embalat cap a Mercuri quan de cop i volta va començar a sentir uns sorolls i a treure fum negre per el motor del darrera, també es va adonar de que no li quedava gairebé combustible.
Va arribar com va poder , una altre vegada a Plutó , i allà se li va acabar de espatllar del tot , no va resistir tants viatges de planeta en planeta .
Va estar buscant a en Minzi per tot el planeta de Plutó , i quant a la fi el va trobar , en Minzi es va quedar espantat mirant el coet destroçat , un tros per aquí , un tros per allà .
En Minzi es va encarregar de anar a buscar uns quants amics seus , i van venir tots corrents a ajudar-los i quand van veure allò van exclamar això es impossible de arreglar !!. En Minzi els va tranquil·litzar i va començar a treure eines de tots els models i tamanys, tots es van posar mans a l'obra .
A mida que passava el temps el coet estava més i més reconstruït , i tots més i més esgotats , van deixidir fer torns per poder descansar però sense deixar de treballar .Mentres uns treballaven de nit i dormien de dia uns altres ho feien al reves dormien de nit i treballaven de dia.
Desprès de molts dies el van tenir acabat, els hi va quedar millor que nou, tots van aplaudir quan el van veure acabat , i a punt de tornar a posar-lo en marxa . A l'hora de acomiadar-se van estar fent fotos , i en Pau es va acomiadar de tots però en especial del seu bon amic Minzi.
Quan marxava en Pau sen va adonar que havia fet una bona pila d'amics , i que sempre que tornes sabia que els trobaria .
Quan per fi va arribar a la terra el seu planeta , va explicar , que havia fet un viatge genial per molts planetes i havia fet molts amic , però ningú s'el creia i a les hores va treure les fotografies i tot van quedar bocabadats .
Autor: Alexis bravo maya
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!
Llibert el Follet Viatger...
Imaginem que vivim en una ciutat, on pots triar la casa on viure a cada
moment de la teva vida, segons els colors, els materials, o les idees que escollíssim en aquell moment.
Una ciutat on totes les cases fossin diferents. Així doncs, seria
temps de començar aquest camí , que em portaria a la ciutat dels meus somnis..... va dir en Llibert, que era un follet molt divertit i entremaliat que, gairebé sempre, viatjava en patinet.
Així doncs i sense pensar-ho ni un instant , en Llibert va agafar el seu sarró i va començar el seu viatge, tot pensant , per quin camí començaria primer.
De sobte, quan encara estava rumiant per la carretera on anar, es va trobar una capsa de cartró, trencada, que estava plorant, i en Llibert tot preocupat li diu : per què plores capsa? Que hi fas aquí tota sola?. La capseta tota tremolosa i espantada, s’amagava darrera un arbre i amb veu molt baixeta li explica a nen Llibert que uns nens l’han deixada sola quan ja no la necessitaven i que no l’havien tornat a casa.
Molt bé, va dir en Llibert, no vull que ploris mes, jo et portaré a la teva casa. Tu saps on es ? li va dir la capseta molt contenta i feliç. Doncs mira, li diu en Llibert tot ufanós : ara mateix estava a punt de començar un viatge, quan te trobat a tu, i per tant, a la ciutat on jo vaig la primera casa que em de visitar es casa teva, o sigui la casa de color blau, on hi viuen totes les capses i capsetes com tu, que son de cartró i paper.
En Llibert va agafar la capseta i se la va posar dins el sarró, després tot donant una empenta al seu patinet, se’n va anar a complir la seva feina.
No va haver d’anar gaire lluny en Llibert, doncs a totes les ciutats hi han unes casetes de color blau on hi em de posar tots aquells papers que ja els hem fet servir, i així, si tots els nens i nenes ho fan sempre, podrem tornar a fer servir molts mes fulls de paper.
Quan en Llibert va arribar davant el contenidor blau, doncs es així com es diu la casa on vivia la capseta, la va agafar del seu sarró i acomiadant-se d’ella, la va deixar a dins.
En Llibert es va sentir satisfet de la feina ben feta, i sense parar ni un moment, va continuar aquell llarg viatge amb el seu inseparable patinet.-
Autora: Maria-Consol Fors i Vilaseca
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Imaginem que vivim en una ciutat, on pots triar la casa on viure a cada
moment de la teva vida, segons els colors, els materials, o les idees que escollíssim en aquell moment.
Una ciutat on totes les cases fossin diferents. Així doncs, seria
temps de començar aquest camí , que em portaria a la ciutat dels meus somnis..... va dir en Llibert, que era un follet molt divertit i entremaliat que, gairebé sempre, viatjava en patinet.
Així doncs i sense pensar-ho ni un instant , en Llibert va agafar el seu sarró i va començar el seu viatge, tot pensant , per quin camí començaria primer.
De sobte, quan encara estava rumiant per la carretera on anar, es va trobar una capsa de cartró, trencada, que estava plorant, i en Llibert tot preocupat li diu : per què plores capsa? Que hi fas aquí tota sola?. La capseta tota tremolosa i espantada, s’amagava darrera un arbre i amb veu molt baixeta li explica a nen Llibert que uns nens l’han deixada sola quan ja no la necessitaven i que no l’havien tornat a casa.
Molt bé, va dir en Llibert, no vull que ploris mes, jo et portaré a la teva casa. Tu saps on es ? li va dir la capseta molt contenta i feliç. Doncs mira, li diu en Llibert tot ufanós : ara mateix estava a punt de començar un viatge, quan te trobat a tu, i per tant, a la ciutat on jo vaig la primera casa que em de visitar es casa teva, o sigui la casa de color blau, on hi viuen totes les capses i capsetes com tu, que son de cartró i paper.
En Llibert va agafar la capseta i se la va posar dins el sarró, després tot donant una empenta al seu patinet, se’n va anar a complir la seva feina.
No va haver d’anar gaire lluny en Llibert, doncs a totes les ciutats hi han unes casetes de color blau on hi em de posar tots aquells papers que ja els hem fet servir, i així, si tots els nens i nenes ho fan sempre, podrem tornar a fer servir molts mes fulls de paper.
Quan en Llibert va arribar davant el contenidor blau, doncs es així com es diu la casa on vivia la capseta, la va agafar del seu sarró i acomiadant-se d’ella, la va deixar a dins.
En Llibert es va sentir satisfet de la feina ben feta, i sense parar ni un moment, va continuar aquell llarg viatge amb el seu inseparable patinet.-
Autora: Maria-Consol Fors i Vilaseca
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 7 visitants