Un altre dia joiós al Butinet.
Una partida la comencem i amb 3 manilles i tres asos entre el meu company i jo, abandonen al primer dat. Consensuem.
Una segona partida guanyant 33 a 0 el company fa directe amb tot el trumfo del món, jo dos manilles. Ens posàvem a més de 50 a 0 i un no vol acabar la partida al·legant que ens veiem massa bo. Que vol consensuar. 40 minuts entrant i sortint del Butinet fins que al company se li inflen els d'allonsis i marxa. La màquina ja havia dit que havien passat els dos minuts de rigor. Doncs bé, com passa sempre, el programa penalitza aleatòriament i rep el company que li foten 12 punts. L'impresentable se'n va de "rositas".
Fem dues partides més, una perduda justet, l'altra ens apallissen.
Fem una altra partida i la guanyem bé i a l'última ens abandona un tal Ansu_fati quan ja havia perdut.
Estàvem a 87.
Comptades les bases ja plegades, ja guanyàvem 10 punts que eren 20 perquè estava doblat.
La basa en joc era nostra perquè mato de manilla i no hi ha trumfo. Sumàvem 36 punts a favor.
Com sempre, li diem que avisarem al Carles i se'n fot de nosaltres i d'ell.
La pregunta del milió és: Tan difícil és donar la partida per guanyada quan un jugador marxa d'una partida en què comptant les bases ja fetes se superin els 101 punts?
I si us plau, no em vingueu amb l'excusa que ha de tindre el dret a cantar un renunci. Si ja de per si és extremadament dèbil aquest argument, no jugant ningú amb ajuda nul·la ja és això: nul.